Les TIC i
jo
Aquest és el meu company de batalles, de
fatigues, d’hores de feina i de notícies des de lluny. És una relació una mica
amor odi, és fàcilment comprovable si us fixeu una mica en el teclat...va
perdre una tecla, va agonitzar, però finalment va quedar-se al meu costat
perquè sabia que el necessito.
Com deia, si mireu el teclat s’esbrina molt sobre
la nostra relació, però si es mira a la pantalla també. Si hi ha icones
atapeïdes, desordenades, si està buit...el meu escriptori guarda la majoria
dels meus secrets. Això no m’agrada, com segur que ningú no confia totes les
seves aventures a un mateix amic, perquè no, perquè i si un dia aquell amic
falla què? No m’agrada dependre d’una màquina que no puc controlar. Se
m’espatlla i au, ja la tenim muntada.
“Tu rai que ets de l’era de les noves
tecnologies!” és una frase que estic molt acostumada a sentir. A més, és un
tema que em molesta força, ja que per l’edat que tinc se suposa que he de
gaudir fent-les servir i he de sortir-me’n bé. Doncs no, és tot al contrari.
“Renovar-te o morir” és la frase que m’ha fet
adaptar a les noves tecnologies, és a dir, una mica per obligació a la
universitat per descarregar apunts i penjar treballs i també a través del
telèfon intel·ligent perquè si no no m’assabentava de què feien els meus amics.
Això mateix em passa, doncs, amb la docència. Tinc l’obligació moral de
posar-me al dia, però em continuen agradant més les pissarres convencionals i
el paper i llapis.
He de reconèixer que les tecnologies ens han
facilitat molt les coses. Ara, les recerces són bufar i fer ampolles a través
de qualsevol cercador. Tanmateix, estem segurs que no som massa dependents? Per
això crec que hem d’ensenyar els nostres alumnes que podem espavilar-nos sense
noves tecnologies perquè siguin alumnes competents capaços de sortir-se'n en
qualsevol àmbit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada