Perduts en l'immensitat del núvol

Ens trobem en un context social on les diferències generacionals en l’ús de les noves tecnologies és molt marcat. Els nostres pares han viscut l’aparició de les aules d’informàtica a les seves escoles, la màquina d’escriure que els era tan coneguda queda amb un paper secundari, més aviat anecdòtic. L’internet, els ordinadors portàtils, els smartphones, les tablets... canvis que els adults han viscut i que les noves generacions viuen com a un fet normal i corrent.

Com a membres d’una societat en canvi constant hem de desenvolupar certes habilitats per adaptar-nos a aquests canvis; tot i això, sabem que cada persona té una manera diferents d’adaptar-s’hi. En cursos per adults on s’utilitzen les TIC com a mitjà per assolir les diferents competències i facilitar l’aprenentatge, es té en compte aquesta diferència d’adaptació a les noves tecnologies?

En molts casos, els cursos ja utilitzen EVA per tal de permetre a les persones adultes la formació constant a la vegada que treballen, però en pocs casos hi ha un “manual d’instruccions” que et faciliti de conèixer aquest nou entorn; de fet, en el mateix Màster de Formació del Professorat de Català per a Adults, els alumnes hem tingut problemes per adaptar-nos al nou Campus Virtual i, fins i tot ara, continuem perdent-nos dins d’aquesta plataforma.

Com a futurs mestres, ens hem d’assegurar que els alumnes estiguin còmodes amb les plataformes que utilitzaran; en el cas contrari, és provable que acabin deixant el curs. Un altre fet que és important de tenir en compte és que cada curs utilitza plataformes i TIC diferents, de manera que, els alumnes que només poden accedir a cursos per mitjà dels EVA, han d’acostumar-se a moltes plataformes diferents, amb estètica diferents, amb instruccions diferents i amb un funcionament diferent. Per tant, queda marcada la necessitat de tenir algun material que ajudi els alumnes a poder gestionar tots aquests entorns. És aquesta la solució? O potser hauríem d’optar per intentar unificar el funcionament de les diferents plataformes? Com evitarem que els nostres alumnes quedin perduts en l’immensitat del núvol?

Entorns virtuals d’aprenentatge (EVA) i Entorns personals d’aprenentatge (EPA)

Un entorn virtual d’aprenentatge (EVA), al cap i a la fi és un aula, virtual, però un aula. No té murs que el tanquen, però té un espai virtual organitzat per la institució o pel professor. No té biblioteca, però té enllaços a diversos recursos recomanats. No té classes magistrals, però té temes, arxius, tasques, etc. I, només en la mesura que es fan servir els fòrums, els xats, etc., com a elements d’una comunicació asincrònica o sincrònica, es crea comunicació i coneixement. És una solució tècnica a un problema de presencialitat, de disponibilitat d'horaris.

Un entorn personal d'aprenentatge (EPA) no és una solució tècnica, és una filosofia, un plantejament pedagògic de l’aprenentatge. És passar de decidir d’entre les propostes tancades d’un entorn virtual o d’un centre d’autoaprenentatge, de ser qui controla què aprén i com, a decidir crear coneixement, a decidir molts més aspectes que no sols els continguts o la temporalització del procés d’aprenentatge. Si ens centrem en l'aprenentatge de llengües, amb la tecnologia i la filosofia web 2.0 ens posem en contacte amb nadius, fem una immersió en la llengua que volem aprendre i ho fem fent-hi servir els nous gèneres textuals que ha creat la web 2.0. Amb un EPA vivim, treballem, aprenem a la Xarxa i amb la Xarxa. La Didàctica de l'ensenyament aprenentatge d'una llengua té les característiques de web 2.0: centrada en l’usuari (alumne), interactiva, comunicativa, participatica i col•laborativa.

Formalment, dissenyar un EPA exigeix estar alfabetitzat digitalment, tenir competència digital. Un EPA és un paisatge, un entorn d’aprenentatge personal, personalitzat i personalitzable on ubicar el nostre escriptori, el nostre lloc de treball, els nostres recursos, la nostra manera d’aprendre, els nostres interessos (aprenentatge formal); però també, i sobretot, allò que per a cadascú és significatiu en la nostra manera de relacionar-nos amb el món, el nostre món afectiu, les nostres relacions socials, els nostres contactes (aprenentatge informal). És un espai privat que té dimensió pública i caldria que fos un espai per a compartir i no sols per a emmagatzemar; on oferim perquè algú ho puga fer servir igual com aprofitem el que algú altre ha compartit. I, en tot açò, també hi tenim molt a dir i a fer, no?

(Si us interessa el tema, vegeu 2competencies web20 de J. T. Pujolà del post anterior i les entrades sobre PLE de l'Enric Serra).